...Doneu un segon cop d’ull al bressol de Nadal i us adonareu que la vostra primera impressió era inexacta o, per dir-ho millor, era totalment incompleta. Quan miràveu la primera vegada us semblava una bonica estampa de maternitat. Això i res més.
(...)
...¿Sabeu el què és entrar en una cambra i que, gradualment, no de cop i volta, us vagi agafant la sensació que allí hi ha un secret i que tots els qui hi ha a la habitació el comparteixen, menys vosaltres? Potser és una broma que us volen gastar, i mireu per tots costats, inquiets, provant d’esbrinar de què es tracta, però sense voler donar a entendre que sospiteu res. Hi ha una impressió semblant pel què fa a la segona mirada al bressol de Nadal. Tothom hi és tan callat... Els pastors sembla que s’hi acostin de puntetes, el bou i l’ase estan tranquils i no mengen, els àngels, aturats i atents, com esperant que passi quelcom. I aleshores mireu de nou al centre del grup i veieu de seguida allò que havíeu d’haver vist abans. Una mare? Però si tan sols és una nena! No es tracta d’una qüestió d’edat, és una qüestió d’atmosfera; us estant fent una broma: és una nena vestida, amb disfressa pueril, com si fos una mare... I després us en recordeu que aquí no hi ha possibilitat de bromes. És el misteri del naixement virginal.
No cregueu pas que la reverència cristiana vers la virginitat és simplement una manera beneitona per defugir les realitats de la sexualitat. Si passem en silenci els fets sexuals no és perquè els creguem repulsius, sinó perquè els considerem massa sagrats per portar-los a la conversa normal. Si els Pares de l’Església, des dels primers temps, van insistir en la virginitat de la Mare de Déu, no va ser perquè volguessin fer-li un compliment adjudicant-li una virtut cristiana coneguda, sinó que era justament al contrari. Van aprendre a reverenciar la virginitat perquè la havien vist en la Mare de Déu, perquè la havien vist a l’establia de Betlem, i no podien oblidar-ne l’experiència. Allò que havien vist aquí era una innocència que els parlava de renovació. Aquella dona que [com Eva] era altra vegada en una cova, els havia portat de nou al Paradís.
(...)
«Els seus no el van rebre; però a tots els qui el van rebre, que són els qui creuen en el seu nom, els va donar el poder d’arribar a ser fills de Déu, que no neixen de la sang, ni de la voluntat de la carn, ni del voler de l’home, sinó de Déu» (Jn 1, 11-13). El dia de Nadal va néixer tota una família sobrenatural; va néixer virginalment, perquè la seva regeneració la havia retornat a la innocència perduda.
Ho repeteixo: per a fer del Nadal una festa hem de tenir la força mental suficient per tornar a grimpar pels graons de la nostra infantesa i fer-nos idea que mai no els hem baixat. Això és el què fem quan anem a visitar el bressol de Nadal. Tornem a la infantesa en què la vida, la vida sobrenatural, va néixer per primera vegada en nosaltres, intentant recuperar algun alè de la nostra infància primera, en mirar la nena Mare, i el nen Diví, i el pessebre que li va fer de bressol. És difícil, al principi, aclimatar-se a l’atmosfera. Tot hi és tan tranquil, tan secret; el món hi és tan lluny... Us hi sentiu com si hi hagués una conspiració per deixar-vos-hi fora. Però és aquí on heu d’estar; també vosaltres heu nascut en la família de la gràcia, i aquest és el seu bressol. Ens ha nascut un nen per a retornar-nos una mica d’infància, any rere any, fins al més gastat, al menys natural, fins al més desil·lusionat de nosaltres.
Ronald Knox
(d’un sermó pronunciat a la BBC el 25 de desembre del 1950
i publicat en castellà a “Temps i Festes de l’Any Litúrgic” – Rialp 1964)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada