Nadal al Juliol (1) - dia 24

S’ha fet difícil viure el Nadal sense que, tard o d’hora, ens agafi el desencant de l’exageració comercial. Considerar el Naixement des de la perspectiva de la calor i la calma de l’ambient d’estiu, pot ajudar-nos a adreçar-hi aquesta altra mirada de la que Ronald Knox ens parla en el segon d'quests seus escrits, que deixaré aquí -si Déu vol- demà, dia 25 del Nadal de Juliol

No hi ha res d’irreverent, crec jo, en comparar la recerca de Déu per l’home amb un joc de fet i amagar. És el joc d’un nen amb el seu pare: tota la previsió i la ciència per un costat, tot l’entusiasme i l’excitació per l’altre. Quan llegim a l’Antic Testament que Déu va fer una aliança amb els homes, el nostre sentit de la propietat de les coses se sent ofès. Com és possible, sabent de què va, que fes un tractat bilateral, amb deures recíprocs, amb nosaltres? Però un pare juga a fer negocis amb els seus fills; ell amb tots els mitjans, ells amb les monedes que els dóna, i les complicades transaccions que hi tenen lloc en el terreny de la imaginació, són de veure ! És el mateix que passa en el joc de fet i amagar que, a través del segles, continua i té lloc en la vida de cada home des del bressol fins a la tomba.

A què és degut que Déu, que tant ens estima, es faci tan distant de nosaltres, tan difícil de trobar? Gosarem dir-ho? Això forma part de les regles del joc. Es fa difícil de trobar per què, quan el trobem, l’impacte del triomf sigui una experiència única. ¿Per què l’home, amb un cor fet per a Déu i que no pot trobar repòs sinó en Ell, passa llargs dies, potser llargs anys de la seva vida provant de fugir de Déu, d’evitar la seva mirada? Una vegada més, això forma part de les regles del joc; no que ens amaguem d’ell, sinó que tinguem la possibilitat d’amagar-nos.

Quan el fill s’amaga del seu pare, encara que l’amagatall sigui molt fàcil de trobar, el pare pot fer com si no el veiés. Però quan li toca el torn al pare, sempre s’amaga massa bé. Els nens, en el seu joc són una mica més beneits del què podríem esperar, i passen i tornen a passar pel lloc de l’amagatall amb ulls que no hi veuen. És per això que és part del conveni que el nen no es posi a buscar sol, sinó que vagi de la mà de la seva mare, atenta a donar-li indicacions més o menys clares dels millors llocs on mirar i decidida , en últim terme, a descórrer la cortina o a obrir la porta de l’armari per revelar l’excitant secret.

El llibre dels Proverbis ens dóna una indicació d’aquesta mena. Descriu la saviesa de Déu, il·lustrant-la sota la figura d’una dona asseguda al seu costat durant l’obra de la Creació, planejant a quina alçada s’hauran de d’aixecar les muntanyes, de quina manera han de córrer els rius, fins on els oceans han de mantenir en els seus límits, etc. Aleshores, sense avís previ, ve aquest versicle extraordinari: «Jo (la saviesa divina) era al seu costat, jugant contínuament en la seva presència, jugant en aquest món seu, perquè és la meva delícia estar amb els fills dels homes». “Jugant”, no podem canviar-ho; és aquest l’únic significat de la paraula que es fa servir en el text hebreu. Quan l’home surt a escena, aquella saviesa que ha estat fins aleshores el majestuós arquitecte de la Creació, esdevé el seu company de jocs, es posa a jugar amb ell. ¿I a quin joc, si no és el de la Seva recerca, joc impossible sense la saviesa que Ell mateix li inspira? Si no ens ajuda una mica, no tindrem possibilitats de trobar-lo; estem en tanta inferioritat de possibilitats que, si no ens ajudés una mica d’alguna manera, sempre guanyaria.

En la història de la nostra raça, fou l’home qui primer es va amagar de Déu. Coneixem la narració: Adam i la seva esposa es van amagar entre els arbres del jardí. «La dona que tu em vas donar...» La hi va donar perquè l’ajudés, perquè el cuidés, perquè el contingués, i no li ha servit d’ajut; no va fer res mes que arrossegar-lo al mal i ara s’ajup al seu costat, emboscada del tot, per evitar l’esguard de Déu. L’home va començar, ell va llençar el repte i des d’aleshores, durant segles, va ser com un nen espantat buscant el camí, sol en la fosca, assetjat per mil terrors sense causa, cercant el Déu que havia deixat tantes proves de la seva presència, romanent, però, apartat de la seva vista. «Mostra’ns el Pare i ja no ens cal res més». Sí, però la saviesa que el Déu ens havia conferit era tan sols un llampec en la foscor, no una mare que descorrent la cortina ens digués: «Guaita, és aquí !»

I llavors, en la plenitud dels temps, Déu va canviar el lloc del seu amagatall. Sobtadament, quan tot al voltant era tranquil, en la calma pregona d’una nit d’hivern, va venir i es va amagar en la forma d’un home. No ho va fer tan silenciosament que no es descobrís; amb un petit moviment entre els estels, amb un lleu frec d’ales d’àngels, n’hi va haver prou per provocar el clamor d’uns quants buscadors, pastors de fina oïda, astrònoms d’ulls penetrants. Així va començar la recerca: «Digueu-nos: on ha nascut el Rei dels jueus?» La pregunta, repetida d’un caminant a un altre, comença a sonar com el cor d’algun joc infantil. Què? En aquesta casa pobrissona d’un carrer amagat? En aquesta cova inhòspita de sota seu? No cal mirar-hi aquí. No s’hi amagaria pas en un lloc com aquest ! I aleshores s’obre la porta i apareix una dona que demana silenci portant-se el dit als llavis: la nostra Mare que ens ve a ajudar en la nostra recerca. «Sí, és aquí, però entreu sense fer soroll, que dorm.» El Déu que no habita en temples fets amb les mans, dorm aquí ! El Déu que no dorm ni dormisqueja vigilant Israel és aquí adormit !

Et Jesum, benedictum fructum ventris tui, ostende

( Ronald Knox, article publicat a “The Tablet”
el 25 de desembre del 1948 )