"condolència"

Mes Vós, amb amorosa condolència,
amb vostres mans cuitàreu a collir-les,
trenant per vostre front eixa garlanda
de totes les espines de la terra !

Aquests són versos del poema de Jacint Verdaguer dedicat a les dues espines que es veneraven a Santpedor (les què ara hi ha, són unes altres més petitones -petitíssimes- que es van portar de Roma anys després que les primeres fossin destruïdes quan la guerra). Trobo que són uns versos preciosos, que per a mi tenen relació amb el què diu un altre poeta dels nostres dies, en Santi Pau:

El No del Sí de Déu. El No que pronuncia Déu als qui — també — estima des del seu Sí

Aquesta és la promesa, aquest és l'increïble "malgrat tot" de l'antic i del nou testament, no us sembla ?

El No del Sí que va suportar tota la seva vida des de què va néixer fins als dies terribles de la ditxosa setmana... santa, el seu... fill !

Pau diu : tot el dia. No diu "cada dia" que voldria dir un cop al dia. Tampoc diu "un dia" de l'any que seria el més lògic de dir. Pau diu — se li va escapar ? — com ovelles portades a l'escorxador _tot lo dia_ ( o com es deia abans : tot lo sant dia, tot lo rato )

Per cert, sabíeu que l'etimologia de la paraula "sant" — sancti — antigament s'utilitzava per designar als "aïllats", als "solitaris"... ?

Pren una "dimensió desconeguda" recitar el credo amb aquests paràmetres : crec en la comunió dels sants ! Exacte !

O imagineu-la ara tot dient "sigui santificat el vostre nom"

Els aïllats, els solitaris en comunió, formen part de la gran revelació ( juntament amb els que barregen )

És com si forméssim una sola família, potser molt més gran del què ens pensem, si gosem imaginar-la vista des del No del Sí

No ha d'importar el què jo digui. No és meva la paraula