30 de setembre 2007

la germana Sant Pere

germana-sant-pere

En la segona carbassa, aquella que va donar nom a la col·lecció, hi explicava allò que ens va dir mossèn Escós: l'Esperit és com una llumeta que poséssim dins una carbassa que tingués una escletxa petita; normalment no la veiem, però si la fem girar arriba un moment en el que trobem l'escletxa i veiem la claror de l'espelma que hi ha dins. Des d'aquell moment, pot ser que moltes estones no tornem a veure la llum, però sabem que és dins.

En la "Història d'una ànima", santa Teresina de Lisieux no hi explica fets gaire extraordinaris. Però li van passar algunes coses -jo diria que a tots ens han passat algun dia- que per a ella eren com moments en els que hi veia per l'ecletxa de la carbassa. Ella va ser prou llesta per "guardar-les en el cor" i conservar la certesa que Déu era present en la seva vida en les temporades llargues de foscor que va passar..

«Cada vespre, quan veia que la germana Sant Pere girava el seu rellotge de sorra, ja sabia que això volia dir: Anem ! És increïble com em costava de sortir, sobretot al començament; de tota manera, ho feia de seguida, i aleshores començava tota una cerimònia. S'havia de moure i enretirar el banc d'una manera especial, sobretot no anar de pressa; a continuació començava la passejada. Es tractava de seguir la pobra invàlida sostenint-la per la cintura; jo ho feia amb la màxima suavitat que m'era possible; però si, per desgràcia, ella feia un pas en fals, de seguida li semblava que l'aguantava malament i que cauria: "Ah ! Déu meu ! Aneu massa de pressa, em faré miques." Si procurava anar encara més a poc a poc: "Però seguiu-me!, no sento la vostra mà, m'heu deixat anar; que cauré !; ah !, ja deia jo que éreu massa jove per a portar-me." Finalment arribàvem sense cap incident al refetor; allà sorgien altres dificultats: es tractava de fer seure la germana Sant Pere i de fer-ho amb traça per no fer-li mal; després calia arromangar-li les mànigues (també d'una certa manera); tot seguit era lliure d'anar-me'n. Amb les seves pobres mans tolides, esmicolava el pa en el seu bol com podia. Me'n vaig adonar ben aviat i, cada vespre, no la deixava sense haver-li prestat també aquest servei. Com que no m'ho havia demanat, quedà commoguda de la meva atenció, i fou per aquest mitjà que jo no havia cercat expressament com em vaig guanyar la seva simpatia i, sobretot (ho vaig saber més tard), perquè, després d'haver-li tallat el pa, abans d'anar-me'n li feia el meu millor somriure.»

(...)

»Un capvespre d'hivern complia com de costum el meu petit servei; feia fred, era fosc.. Tot d'una, vaig sentir en la llunyania el so harmoniós d'un instrument de música; llavors em vaig imaginar un saló ben il·luminat, amb resplendents daurats, unes noies elegantment vestides que es feien mútuament elogis i galanteries mundanes; després la meva mirada es posà en la pobra malalta que jo aguantava; en comptes d'una melodia, sentia de tant en tant els seus gemecs planyívols; en comptes de daurats, veia els maons del nostre claustre auster, a penes il·luminat per una feble llumeta. No puc expressar el que va passar dins la meva ànima; el que sé és que el Senyor la va il·luminar amb els raigs de la veritat, que sobrepujaren de tal manera l'esclat tenebrós de les festes de la terra, que no podia creure en la meva felicitat.. Ah !, per a gaudir mil anys de festes mundanes, no hauria donat els deu minuts esmerçats a complir el meu humil ofici de caritat..»

(Extret del llibre Teresa de Lisieux, Manuscrits Autobiogràfics, publicat per Editorial PROA)