25 de juliol 2007

sant Jaume i la fita

santiago


De riure ja es reia, ja, amb ells, però eren una mica bèsties, els íbers..

Ell, que no havia tingut mai por de ningú (se li escapava un somriure de satisfacció quan recordava les vegades que el rabbuni els anomenava “fills de tro” a ell i al seu germà), ara se sentia ben poca cosa enmig d’aquella gent ruda. Ruda com aquella terra resseca per la que caminava, ruda com aquell ramat de cabres i el pastor que li havien dit el nom d’aquella mena de desert que no s’acabava mai: els “monegros” li havia dit que se’n deia..

Va tornar a mirar la petxina que li havia donat en Joan abans de marxar.

―“Pensa que me la va regalar el meu tocaio el “Baptiste” li havia dit..

―“Quan t’escoltin, ja veuràs quants ibers no batejaràs, amb ella..”

Quina diferència amb el que havia imaginat. Tot era difícil, allí. Ni se l’escoltaven. Estava desanimat. Avui tan sols li venien al cap aquelles paraules que va llegir un dia en una carta del bon germà Pau: “Ens veiem oprimits pertot arreu, però no esclafats; sense camins a seguir, però no sense sortida; perseguits, però no atrapats; tirats per terra, però no abatuts..”

En Joan sí que tenia sort. Ell sempre queia bé a tothom. Recordava amb una mica d’enveja allò que li havia sentit de vegades a Maria:

―“Joan, Joan.. el deixeble estimat del meu fill !, quina bona companyia..!”

Ara tan sols tenia ganes d’ajeure’s a terra, arraulir-se al costat d’una pedra, i deixar que Déu nostre Senyor se l’endugués a millor vida..

.........

Va ser mentre tenia aquests pensaments que, allí al davant, a sobre d’una pedra rodona que feia de fita, va veure una llum i sentí una veu coneguda que li deia:

―“Santi, fillet, això et posa trist?”