"ho atrauré tot cap a mi"

«L’anonimat silenciós de la matèria és la seva bondat, revelada en certs moments en el regne animal: us heu fixat en la mirada dels ulls d’un anyell? A través dels ulls mira, demanant misericòrdia, tota la bondat de la matèria i la vida no torçades» (Agustí Altisent)

No he sabut reproduir aquesta mirada de les ovelles en el dibuix, però si m’agrada això que va escriure Agustí Altisent és perquè la descripció és exacte. Quan alguna vegada anant d’excursió hem trobat un ramat d’ovelles sempre m’ha cridat l’atenció aquesta mirada. Una ovella que et mira amb aquells ulls que demanen misericòrdia i reflecteixen bondat.

No és per atzar que Jesús va escollir per a sí mateix la imatge de l’anyell. “Mireu l’anyell de Déu”, va dir d’ell sant Joan Baptiste. L’anyell d’Isaies. En algun lloc Ronald Knox explica que aquells ceps i sarments dels que ens parla Jesús, com aquests xais i anyells –podríem afegir-, ja havien estat “imaginats” des del temps de Déu –el temps de l’eternitat- abans no fossin creats. Es pot dir que Déu va fer el raïm, el blat i els xais a mida del que ens volia dir per Jesús.

La mirada que demana misericòrdia i la que ofereix misericòrdia son ben semblants. És tot l’ésser que es mou en un clima de misericòrdia, com un infant abans de néixer es mou en les aigües de la placenta dins la seva mare.. Amb la seva mort a la creu per a nosaltres –“preneu i mengeu-ne tots que aquest és el meu cos entregat per (a) vosaltres”-, ens ha fet veure com és capaç de misericòrdia. De donar-la i de rebre-la. De quina manera podríem acompanyar millor a qui està malalt, per exemple, que patint la mateixa malaltia? No és la mort en creu de Jesús que ens el fa company universal?: “I jo, quan seré enlairat, ho atrauré tot cap a mi”, havia dit (Jn 12, 32)