19 d’octubre 2005

camí de Jaurrieta

Jaurrieta-marc-gris



«Una vegada, ja fa molts anys, vaig passar una temporada de pràctiques al poble més alt de Navarra: Aburrea.

Un dia va venir un alferes nou. Es presentava al comandant per saber quin era el seu destí.

El comandant li va dir que havia d’anar a Jaurrieta i que per anar-hi hauria d’agafar un cavall.

Tot el nostre grup érem gent amb molt poca experiència en això de muntar a cavall. L'alferes estava molt inquiet i tota l’hora de sopar va estar parlant del cavall, preguntant coses, demanant algun consell pràctic. Llavors, un de nosaltres li va dir:

—Has de muntar amb serenitat, tranquil, que el cavall no s'adoni que és la primera vegada que ho fas. Això es decisiu.

L’endemà, al matí, molt d’hora, l'alferes va muntar el cavall i, pel que sembla, es va adonar que era la primera vegada que el genet ho feia, perquè, sense més, es va llençar a trotar, amb el conseqüent espant de l’alferes. El cavall va parar quan li va semblar bé, i es va posar a menjar herba en un dels costats de la carretera i, per més que l’alferes tibava les regnes no aconseguia res. Quan el cavall volia, es posava a caminar per la carretera altra vegada i, de tant en tant, parava; després, feia un altre trot i, mentrestant, el genet mirava a dreta i esquerra amb cara d’ensurt.

Així les coses, vingué en direcció contrària un equip d’Enginyers que estaven enrotllant un cable per l’enllumenat i li van demanar: “On vas?”. I el genet va dir amb una gran veritat i una filosofia veritablement realista:

—Jo? Jo anava a Jaurrieta! El que no sé és on va el cavall…

Tot plegat s’assembla bastant a allò que li passa a la nostra vida. Sembla com si anéssim perdent la iniciativa. La vida se’ns presenta com un riu que ens arrossega, en el qual les veus semblen perdudes entre el garbuix de gent i ho semblen sense remei. Som com aquest genet que s’adona que hi ha quelcom que el porta allà on ell no volia anar o, si més no, on no es proposava d’anar.

Potser si a nosaltres, de cop i volta se’ns preguntés: “—Tu, on vas?”, podríem dir: “—Jo, jo anava a l’amor, jo anava a la veritat, jo anava a l’alegria; però no se on m’està portant la vida” »

Tiempo para creer Angel Maria Dorronsoro

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Tinc un amic poeta que un dia em a dir això:

No es pot dir «el bé» sinó que és a cada moment que el bé «actua», que només existeix en forma de decisió bona per a cada cas.

Com sigui que és impossible assolir el triomf objectiu del bé en cap poema només s’escau a cada cas particular, a cada paraula, el bé més proper a ella i soportar la resta de mal com hem après a fer de Jesús

Mingu Manubens Bertran ha dit...

"en forma de decisió bona per a cada cas"

..i m'agrada pensar que moltes vegades -no totes- no té perquè ser tan sols una sola la decisió bona. Quan intento explicar això se m'acut l'exemple de la paràbola del fill pròdig: els dos germans prenen camins ben diferents i deu ser veritat que tant en l'un com en l'altre hi ha errors -decisions o actituds no bones- però tots dos tenen l'elogi del pare

Carme ha dit...

tot es per be!...encare que no ens en adonem fins que ja no recordem ni el "que" ni "el perque" ni "el cuan" ni "el com" pero esclamen un està clar!!!!!!

Pere Manubens ha dit...

be, be, be, be (res a veura amb beeee)