camí de Jaurrieta

«Una vegada, ja fa molts anys, vaig passar una temporada de pràctiques al poble més alt de Navarra: Aburrea.

Un dia va venir un alferes nou. Es presentava al comandant per saber quin era el seu destí.

El comandant li va dir que havia d’anar a Jaurrieta i que per anar-hi hauria d’agafar un cavall.

Tot el nostre grup érem gent amb molt poca experiència en això de muntar a cavall. L'alferes estava molt inquiet i tota l’hora de sopar va estar parlant del cavall, preguntant coses, demanant algun consell pràctic. Llavors, un de nosaltres li va dir:

—Has de muntar amb serenitat, tranquil, que el cavall no s'adoni que és la primera vegada que ho fas. Això es decisiu.

L’endemà, al matí, molt d’hora, l'alferes va muntar el cavall i, pel que sembla, es va adonar que era la primera vegada que el genet ho feia, perquè, sense més, es va llençar a trotar, amb el conseqüent espant de l’alferes. El cavall va parar quan li va semblar bé, i es va posar a menjar herba en un dels costats de la carretera i, per més que l’alferes tibava les regnes no aconseguia res. Quan el cavall volia, es posava a caminar per la carretera altra vegada i, de tant en tant, parava; després, feia un altre trot i, mentrestant, el genet mirava a dreta i esquerra amb cara d’ensurt.

Així les coses, vingué en direcció contrària un equip d’Enginyers que estaven enrotllant un cable per l’enllumenat i li van demanar: “On vas?”. I el genet va dir amb una gran veritat i una filosofia veritablement realista:

—Jo? Jo anava a Jaurrieta! El que no sé és on va el cavall…

Tot plegat s’assembla bastant a allò que li passa a la nostra vida. Sembla com si anéssim perdent la iniciativa. La vida se’ns presenta com un riu que ens arrossega, en el qual les veus semblen perdudes entre el garbuix de gent i ho semblen sense remei. Som com aquest genet que s’adona que hi ha quelcom que el porta allà on ell no volia anar o, si més no, on no es proposava d’anar.

Potser si a nosaltres, de cop i volta se’ns preguntés: “—Tu, on vas?”, podríem dir: “—Jo, jo anava a l’amor, jo anava a la veritat, jo anava a l’alegria; però no se on m’està portant la vida” »

Tiempo para creer Angel Maria Dorronsoro

"ho atrauré tot cap a mi"

«L’anonimat silenciós de la matèria és la seva bondat, revelada en certs moments en el regne animal: us heu fixat en la mirada dels ulls d’un anyell? A través dels ulls mira, demanant misericòrdia, tota la bondat de la matèria i la vida no torçades» (Agustí Altisent)

No he sabut reproduir aquesta mirada de les ovelles en el dibuix, però si m’agrada això que va escriure Agustí Altisent és perquè la descripció és exacte. Quan alguna vegada anant d’excursió hem trobat un ramat d’ovelles sempre m’ha cridat l’atenció aquesta mirada. Una ovella que et mira amb aquells ulls que demanen misericòrdia i reflecteixen bondat.

No és per atzar que Jesús va escollir per a sí mateix la imatge de l’anyell. “Mireu l’anyell de Déu”, va dir d’ell sant Joan Baptiste. L’anyell d’Isaies. En algun lloc Ronald Knox explica que aquells ceps i sarments dels que ens parla Jesús, com aquests xais i anyells –podríem afegir-, ja havien estat “imaginats” des del temps de Déu –el temps de l’eternitat- abans no fossin creats. Es pot dir que Déu va fer el raïm, el blat i els xais a mida del que ens volia dir per Jesús.

La mirada que demana misericòrdia i la que ofereix misericòrdia son ben semblants. És tot l’ésser que es mou en un clima de misericòrdia, com un infant abans de néixer es mou en les aigües de la placenta dins la seva mare.. Amb la seva mort a la creu per a nosaltres –“preneu i mengeu-ne tots que aquest és el meu cos entregat per (a) vosaltres”-, ens ha fet veure com és capaç de misericòrdia. De donar-la i de rebre-la. De quina manera podríem acompanyar millor a qui està malalt, per exemple, que patint la mateixa malaltia? No és la mort en creu de Jesús que ens el fa company universal?: “I jo, quan seré enlairat, ho atrauré tot cap a mi”, havia dit (Jn 12, 32)